Trobe a faltar la teua risa i somriure. Els abraços dolsos  i els teus besos que sempre fugia d'ells. Les teues mans fines, i el teu perfil recte. Trobe a faltar aquell cabell curt negre i els ulls marrons clars. Necessite la teua veu, a vegades no la recorde, i el teu olor ja cada vegada ja es recordat des de la distancia. 

Trobe a faltar els dies que arrivaba a casa a mig dia a dinar, i ja estava la taula parada. Trobe a faltar les nostres tardes en el sofà tirades les dos llegint, o jo estudiant mentre tu llegies. Anyore les històries que em contaves de quan fores jove, i com eren les coses en aquell entonces. Ja mai més tindré noves anècdotes de la meua infància. Perquè tu eres qui me les explicava, ni tan sols tindré més records que aquells ultims anys. Perquè jo, encara que no sabia com, sabia que eren els ultims.

Te trobe a faltar, és un fet existencial. Com que a vegades necessite respirar més fort, o que necessite arreplegar-me el monyo perquè em molesta, o que necessite esriure els meus pensaments, sense ser llegits. 

Te trobe a faltar, no com a verb, o com a present. Sino com una acció que començà fa cuasi dos anys, continua i mai acabarà. 

Ka.