miércoles, 20 de julio de 2011


El simple recorregut de la vida et fa sonar tan silenciós. Tot allò que coneixes i vas conèixer poc a poc es va evadint del teu món. Tot perquè a la fi et quedis sola, sola amb tu mateixa. Tan trista, i tan sola, que mai tornaràs a recordar allò que et va fer somriure una vegada. És possible que açò ens ocorri a tothom, és possible que tots pensem que la vida és una simplería. Però no. Jo no ho penso.

No crec quedar-me sola, perquè em tinc a mi mateix. No crec pedre mai les ganes de somriure perquè sempre somriuré encara que sigui pel record de les abraçades de la meua mare i els besos que em donava quan era petita. Somriuré quan recordi quan jugava petita amb els meus germans majors, i també somriuré agraïda per tenir tot el que he tingut, totes aquestes oportunitats que a vegades resultes desafortunades, però tot allò s’acaba. I l’únic que ens queda és el somriure d’una vida passada.


Ka.

1 comentario:

Anónimo dijo...

Hola Ka me paso a saludar y a decirte que he respondido los comentarios que me dejaste en el post "novela negra"

http://lamascaradelahechicera.wordpress.com/2011/04/19/novela-negra/

Tambien quiero decirte que me gusta mucho tenerte como amiga de Facebook.